Des del meu punt de vista, classifiquem per simplificar, per organitzar, per reduir…  però sigui com sigui tota la classificació té com objectiu incloure els diferents elements que teòricament han de contenir; quan el que hem de classificar són les persones,  penso que  les classificacions  poden  estigmatitzar  i no arribar a tenir la utilitat per la qual pot haver estat ideada.
Intentaré explicar-me: classificar ens és molt útil quan tenim un munt de papers i hem de separar-los per una sèrie de característiques comunes: em un bloc hi posaríem les factures, en un altre els pagaments….. i, un cop ho tinguéssim separat,  molt probablement aquesta classificació ens seria molt útil per dur a terme altres accions. Ara bé, quan en la classificació el que pretenem classificar són persones a partir d’uns criteris objectius, sovint aquesta classificació pot portar a que classifiquem a una persona en un grup perque segons els criteris objectius que se’ns marquen hi ha de participar però no es tenen en compte les característiques individuals de cadascun, i això es el que sota el meu punt de vista limita la funcionalitat de les classificacions.

Intentaré posar un exemple d’un cas real que he conegut de prop en la meva carrera professional i en el qual la classificació ha arribat a  variar  la vida d’una persona. La majoria de les persones amb discapacitat passen el dictamen de l’EVO laboral perque sigui aquest organisme el que decidieixi si una persona té capacitats productives i per tant podria treballar en un Centre Especial de Treball o bé no té suficients capacitats productives  -hi ha de participar en un Centre Ocupacional. Aquest dictamen es basa majoritàriament a partir de criteris objectius,  i si bé la immensa majoria d’ocasions nosaltres com a professionals estem d’acord amb el dictamen que ens donen, en ocasions, ens  trobem amb la  “sorpresa” que aquella persona que nosaltres considerem ( ja que la coneixem a nivell personal, coneixem les seves aptituds, habilitats……) que pot tenir unes bones aptituds laboral, ens diuen que ha de seguir en el servei ocupacional, o viceversa, algunes persones que sota el nostre criteri basat en l’àmbit personal i laboral considerem que ha de passar a participar en un servei ocupacional segueix tenin la valoració de CET…

Amb tot això el que vull dir és que la classificació determina, i quan algú està inclòs en una classificació,  sembla que hagis de fer allò que s’espera de tothom que està sota d’aquell paraiges, i, en ocasions,  segons la classificació. pot ser que una persona se la sobreestimuli i se li demani molt més del que pot donar, o se la infaestimuli i no se li proporcionin els recursos que realment necessita… només pel fet que es troba “classificada”i sota d’aquell altre paraigües.

En resum, penso que classificar no només ha de ser en funció de criteris objectius, cal tenir en compte la persona, ja que podem caure en el parany de no proporcionar a la persona els recursos, ajuts ….. que realment li  calen.

Goretti Gallart
Psicòloga de Mas Albornà

Una trebalaldora de Mas Albornà va participar recentment en un programa de televisió. Aquí teniu la seva descripció sobre com va viure aquesta experiència:

El passat 17 de març el marc( la meva parella) i jo vàrem tenir l’oportunitat d’anar a un concurs de tv2  “Palabra x palabra”. És un concurs on la llengua castellana és la protagonista i el joc es basa en endevinar el significat de frases i paraules que quasi no es fan servir. Els presentadors són la Francine Gálvez i Xose Castro. 
Nosaltres vàrem arribar a Madrid al migdia i un taxi retolat amb TVE ens va venir a recollir i ens va portar fins els estudis de televisió espanyola que estan a la localitat del Prado del Rey, a uns 20 quilòmetres de la capital. Una vegada allà la nostra sorpresa va ser que vam  anar a dinar amb l’equip de producció perquè era l’hora de dinar (van pagar ells, menú del dia en el mateix Prado del Rey ). 
La gravació va començar a les 4 però abans vam conèixer la parella que també concursava amb nosaltres; dos germans de Vigo molt  divertits i amb ganes de pasar-ho bé com nosaltres. Aquell mateix dia es grabaven dos programes. 
Una de les coses potser que més ens va sorpendre va ser la llarga estona que vam passar a perruqueria i a maquillatge( no em reconeixia quan van acabar la meva transformació facial). La perruquera que em va pantinar li explicava a la seva companya que pentinava a la presentadora del programa anècdotes de la Carmen Sevilla i després vaig saber que una vegada acabada la gravació de “Palabra x palabra” en el mateix plató es grabava “Cine de barrio” i la popular Carmen Sevilla estava en algun passadís fent petar la xerrada com fa sempre fins que la cridessin per pentinar-se.
 
Arriba l´hora!! Pugem al plató: proves de so, el micro per sota el jersei, pujar bé la cadira , mirar monitors… som l´equip groc. Comença la gravació; els presentadors es posen a riure  perque el Xosu s’ha de canviar la camisa perquè la que portava era del mateix color que la de la presentadora, li porten una camisa que diu que no li agrada i se la posa allà mateix dient-li a la Francine que ella també es tregui el vestit, resumint que la gravació va començar 10 minuts tard . 
El concurs es divideix amb les següents seccions: frase regalada, verdader o fals; frase amagada, frase del carrer, paraules menudes, a l’altre banda del pèlag i el museu de la por.  
Vam errar dues preguntes i la parella de Vigo, 6. Vam quedar amb una puntació de 600 punts i la veritat es que jo feia estona que no mirava el marcador i va ser una sorpresa  quan van dir que haviem guanyat quasi pel doble de punts. El premi pels guanyadors  és un cap de setmana a l´hotel balneari Puente  Viesgo de Santander - diuen que és un dels balnearis més luxosos d’Europa -  amb anada i tornada amb tren i un lot de llibres valorat amb 600 euros de l’Editorial Espasa.  A les 6 ens van acompanyar a la terminal 4 de Barajas per agafar el pont aeri i aqui s’acabava la meva humil experiència del “Palabra x palabra” que va ser televistat el passat dissabte 5 d´abril a les 12, 50 per tv2.

Isabel Torrents

Som el Josep i la Remei, els pares del Jordi.

El Jordi va néixer fa trenta anys. L’embaràs i el part van anar bé, però a mesura qe anava creixent feia coses que no eren del tot normals. Malgrat que anàvem al pediatra mai ens hava dit res i quan el Jordu ja tenia gairebé un any, ens va comunicar que tenia la síndrome de Down. A partir d’aquest moment vam anar a fer-li proves a l’hospital de Sant Joan de Déu, a neùròlegs i altres especialistes. Finalment, ens van dir que el que tenia el Jordi era una malformació congènita a la part esquerra del cervell.

Tu ja veus que el teu fill no creix ben bé com un altre nadó, però no ho acabes d’assimilar. El moment en què el metge et diu que no portarà una vida com la d’un altre noi, costa molt d’acceptar, però la vida segueix i has de procurar que el teu fill estigui bé; amb l’amor de la família, integrat a la societat, anant a l’escola, de colònies, fent amics, jugant…

Al matí quan es lleva, abans de dir-te bon dia et pregunta: On anem ara? Si fos per ell podríem anar a tot arreu menys a Les Cabanyes, però coforme es va vestint es va mentalitzant de que hi ha d’anar i un cop pugem al cotxe ja hi va content.

El lloc on més gaudeix és amb el gup d’Univers Penedès, una associació de lleure. I suposo que el lleure li agrada més que treballar perquè això de seguir uns horaris li costa força.

El Jordi és una persona bastant individualista i li agrada molt anar a la seva, però, per contra, sempre li agradaria tenir una persona al seu costat. Amb ell sempre hem anat a tot arreu: a comprar, a passejar, de vacances… així que podríem dir que hem portat una vida normal.

No ha tingut malalties greus, alguna que altra caiguda, a l’hivern mal de coll amb molta fenre i gairebé res més fins ara al mes de maig de maig que va tenir un absés pulmonar. Arran d’això el seu caràcter va canviar molt i, la veritat, no sabem si el canvi ha estat donat per aquest últim fet o perquè havi de passar. També li vam arreglar la boca ja que la tenia molt malament i ha resultat que ara torna a estar molt bé, potser tot li venia d’això.

La qüestió és que ara està bé i això és el més important.

Aquest any RATIO, l’associació a qui molt de nosaltres confiem estiu rere estiu les nostres vacances, ha fet 10 anys.
Ja fa setmanes que “els asidus” vam rebre la invitació a la festa d’aniversari d’aquest dissabte; i els més engrescats ens vam animar a anar-hi.

Així doncs que el passat dissabte, a dos quarts de cinc de la tarda ja estavem tots damunt de la furgoneta camí de Barcelona. Allí ens hi vam passar tres hores genials: ballant amb el grup d’animació, saludant els monitors de RATIO, parlant amb companys de colònies… i, finalment, menjant el fantàstic pastís d’aniversari.

Moltíssimes felicitats Associació RATIO i moltes gràcies!

Membres del servei de llar-residència de Mas Albornà

Trabajo un 10
Trato personal 10
Evolucion del trabajo 8
Animos 5
Compañerismo 10
Comida 10

Estoy trabajando en UTYMAT, desde el 5 de agosto de 2007, en turnos de mañana y tarde.  He evolucinado al 100% de mi capacidad en trabajo técnico, habiendo un buen entendiminento entre la máquina y yo. Es un trabajo compartido entre muchos trabajadores  y el resultado  final de todas las piezas juntas son un vehículo.
Es un trabajo de profesionales, al principio cuesta habituarse a la máquina, pero después es como coser y cantar.

He probado dos máquinas, pero podría haber estado en más. Desde que estoy en este trabajo me siento realizado como persona y como trabajador.

Para no fallar en el trabajo se necesitan unas reglas del juego: descansar entre 8 y 10 horas, comer una dieta equilibrada y eso te ayuda a no perder la concentración y a rendir mejor en el trabajo.
En los descansos hay buen rollo con el personal tanto de Mas Albornà como de la empresa, estamos todos mezclados.
Hay unos técnicos que ayudan a que la máquina siempre funcione correctamente.
Un torero que te trae la piezas y se lleva las que ya están hechas. Y un encargado para cualquier problema de tipo técnico de la máquina. Una monitora para cualquier problema que tengas. Una encargada que supervisa que estemos bien, si nos falta ropa o gafas nos las trae. Una psicóloga para cualquier problema personal. Todos estos formamos una gran  unidad de compañerismo.

Así estamos los compañeros en distintos sitios de trabajo, y este es uno de ellos, que forman la comunidad Mas Albornà.

Somos como una gran famila, compartiendo todo algunos  en varios pisos.

Felicidades 2008

José Antonio Arroyos
Enclavament de Mas Albornà a Utymat

No fa tant, un grup de monitores del Centre Ocupacional de Mas Albornà i les nostres famílies ens vam engrescar i vam anar a passar un cap de setmana a La Fageda de’n Jordà. Allà, vam gaudir d’un marc incomparable en plena natura. Ens vam allotjar en una casa de colòniesi vam aprofitar l’ocasió per fer un recorregut en carro pel bell mig del bosc, visitar la fàbrica de iogurts de La Fageda i, fins i tot, fer una festa de disfresses amb la canalla.

Aconsellem a tothom que vulgui gaudir en família d’uns dies de tranquil·litat i de retrobament amb la natura que no deixi de visitar aquest espai tan proper a nosaltres i que ens ha deixat tants bons records.

Montse Adell i companyes
Monitores del CO

Por qué este título. Bueno como supongo en las vidas de cualquier ser humano hay un poco de todo, os quiero resumir mi vida en tres fases: mi vida en el colegio, mi adolescencia y mi problema serio con las drogas.

El colegio
En el colegio fue muy duro pero también guardo algún recuerdo. Lo duro del colegio fue que de pequeño no podía estar parado siempre necesitaba hacer algo. Cuando me tenían distraído siempre estaba tranquilo pero si no hacía nada me ponía de los nervios. Entonces, ya de muy pequeño, empecé a ir al psicólogo del colegio y a ir al médico; me empezaron a dar algunos medicamentos que me dejaban tonto y el problema era que yo era hiperactivo. Después, tenía problemas de hacer amistades, nadie quería jugar conmigo en el colegio y empezaron a reírse de mí en el colegio por llevar gafas, además de pegarme hasta el día en que salió toda mi rabia y empecé a defenderme y entonces en el colegio ya me gané mi puesto.
 

Mi adolescencia
Aún era un niño que no tenía ni diez años que ya iba con gente que me doblaba la edad. Solía hacer novillos en el colegio para ir a un salón recreativo que se llamaba salón recreativo bar brasil. Así empecé con mis primeros porros y rallas de coca. Al ser tan joven, era difícil conseguir dinero legalmente. Para conseguir dinero íbamos con una C-15 a robar al bar del centro cajas de cerveza y coca-colas vacías y las vendíamos al supermercado y así conseguíamos dinero para hachís y coca.

Mi problema serio con las drogas
Después, empecé a trabajar de un lado a otro y cuando me iba de vacaciones probaba todo lo que me ofrecían hasta que probé la heroína; la primera vez no tenía más de 14 años, fue en Andalucía que fui solo. A las tres semanas venían mis padres a buscarme. En esa época me movía en autobús de un sitio a otro de Andalucía acompañado de un chaval que me enseñó qué era la heroína y cómo se fumaba.
Después de aquel viaje ya no probé la heroína hasta los 19 pero en este tiempo estuve consumiendo hachís, coca y algún ‘tripi’ hasta que tuve mi primer brote psicótico.  
Después de mi brote psicótico estuve un tiempo ausente de todo hasta que vinieron al pueblo unos vendimiadores a cortar uva. Uno de ellos era toxicómano, así empecé a consumir cada día, a conocer dónde podía comprar yo por mi cuenta y a partir de ahí he tenido muchas recaídas y espero que esta vez ya sea la definitiva.

Veo que tengo la suerte de tener la ayuda que tengo que hay muchísimos que no la tienen.

Jaume Gómez Almirall 
Treballador de neteja viària de Mas Albornà

Durant un parell de mesos, tres treballadors de Mas Albornà hem participat en una campanya informativa i de sensibilització sobre la recollida selectiva d’escombraries al municipi de Sant Sadurní d’Anoia. Aquesta campanya ha dut el nom de “Amb tu fem la millor selecció”. En aquest text es recullen les impressions dels tres educadors ambientals: el Josep Maria (educador ambiental), Maria Rosa (educadora ambiental), Jacobo (coordinador).
 

Josep Maria Fernández Fernández

Quan al Josep Maria se li va platejar la possibilitat de fer la campanya “Amb tu fem la millor selecció” va pensar, en un primer moment, que hauria de recollir la brossa pels contenidors de Sant Sadurní d’Anoia, però en començar la feina va comprendre que no tenia res a veure ja que el que s´havia de fer era anar a cada casa i portar una bossa. Dintre de cada bossa hi havia un paquet de compost (un adob per les plantes que s’obté de reciclar la brossa orgànica), un paquet de bosses compostables, un magnètic per a penjar a la nevera i un llibret informatiu. També s’havia de caminar molt pels carrers de Sant Sadurní.
El que més li va agradar va ser parlar amb la gent i que el saludessin. El que menys, va ser el fred que va passar, ja que durant uns dies en va fer molt.
Finalment, li va agradar molt conèixer l’Aida i el Vicenç, que són dos treballadors de la Mancomunitat de municipis Penedès-Garraf que també participaven a la campanya.
 

Maria Rosa Casulleras Gibert

A la Maria Rosa li ha agradat molt haver participat en aquesta feina; per a ella ha estat una experiència totalment nova. El més bonic de la feina ha estat poder parlar amb la gent i explicar què calia fer per a reciclar millor.
Quan es va començar la campanya, tenia por de no fer-ho bé, de no saber explicar les coses… però a mida que van anar passant els dies i les setmanes, va veure que sí que era capaç de fer-ho bé. Fins i tot, al final, va ser capaç de fer l’explicació sobre la campanya tota sola. Coincideix en que el fred va ser el pitjor i també recorda molt agradablement l’haver conegut l’Aida i el Vicenç.

Jacobo Carrillo Royo

La campanya informativa i de sensibilització en la qual hem participat ha estat molt profitosa per a tots tres participants de la mateixa.  La campanya ha tingut dues parts diferenciades. La primera, consistent en una campanya dirigida a les escoles de Sant Sadurní d’Anoia. Els escolars visitaven una exposició de l’Agència Catalana de Residus i la Deixalleria municipal. La segona part, dirigida a tota la població i consistent en un porta a porta als domicilis de Sant Sadurní. Val a dir que cap dels tres educadors ambientals havíem participat mai en res semblant i sempre que s’inicia un projecte nou és inevitable un cert neguit, però les jornades formatives així com uns primers dies molt profitosos ens van tranquil·litzar a tots.
Les visites als domicilis les hem fet junts tots tres i també hi havia un altre equip de treballadors de la Mancomunitat de municipis Penedès-Garraf. Es va dividir Sant Sadurní en dos sectors i nosaltres vam fer el corresponent al centre de la vila mentre que l´altre grup feia l´altra part. Donat que fèiem la zona comercial i administrativa de Sant Sadurní, ens veia molta gent pel carrer. També hi havia gent que reconeixia el Josep Maria i a la Maria Rosa  ja que ells dos són de Sant Sadurní, cosa que ens facilitava la feina i a ells també els donava peu a explicar què feien. Això els va resultar molt estimulant. També hi va haver gent que reconeixia la nostra institució i l’associava amb la deixalleria municipal, la qual està gestionada, efectivament, per Mas Albornà.
Cal destacar que la relació amb els altres treballadors de la campanya ha estat molt cordial i no s’han fet distincions entre uns treballadors i uns altres, per dir-ho així, érem un sol equip.
Per últim, cal dir que hi ha hagut una evolució, tant individual com grupal, molt positiva i que quan hem finalitzat la campanya tots hem pensat que si hagués durat més no ens hauria importat…

Us vull parlar d’un jardí que vaig descobrir en un viatge fet a Galiza… es tracta d’un jardí que, per les seves característiques, crec que es mereix un comentari en el sentit de parar-nos a pensar en la influència de l’home en la modificació i transformació del paisatge. A mi, com a persona dedicada al món de la jardineria de manera professional, és un tema que em preocupa i m’inquieta i és per aquest motiu que el vull compartir.

Aquest jardí es troba a la Parròquia de Chavín província de Lugo. El seu nom és “Souto da Retorta” i està situat a la ribera del riu Landro, un de tants que travessen les terres da Mariña. Té una superfície aproximada de 3,18 ha i una flora representativa del clima atlàntic. El jardí, de titularitat privada, està gestionat per l’ajuntament del Concello de Viveiro i l’accés és lliure i gratuït. La primera plantació data del 1880, com a protecció contra les crescudes del riu; en aquell moment es van plantar 6 eucaliptes Eucalyptus globulus. Actualment n’hi ha uns 600, els quals van ser plantats entre el 1880 i 1910. En aquest indret també podem gaudir d’espècies autòctones de Galiza com el roure Quercus robur, el grèvol Ilex aquifolium, el castanyer Castanea sativa, l’arç Acer pseudoplatanus…
La visita al jardí la vaig fer durant una estada a la zona, i la meva opinió vers els eucaliptes era, en un primer moment, molt desfavorable, ja que els considerava arbres colonitzadors amb un creixement molt ràpid i un potent sistema radicular que empobreixen el sòl desplaçant la flora autòctona amb un creixement molt més lent… Però tota la meva justificació es va topar amb un majestuós exemplar, “o Avó”, un eucaliptus amb unes dimensions sorprenents: 82 mts d’alçada i 7,41 mts de corda normal (perímetre). La meva opinió en aquell moment va canviar: l’arbre no va demanar ser plantat en aquell plàcid indret sinó que ell, simplement, es va aprofitar del sòl fèrtil de la Galiza verda per convertir-se en un arbre representatiu de l’Estat Espanyol.

Potser l’home és qui amb la seva dèria de modificar el paisatge i intentar doblegar la natura, és responsable de la pèrdua de la flora autòctona fent plantacions d’arbres de creixement ràpid per aprofitaments forestal, creant jardins i grans parcs amb necessitats hídriques insostenibles per a la nostra zona climàtica.

Crec que ara que es parla tant de canvi climàtic caldria que ens paréssim a pensar tots quantes plantes no autòctones tenim a casa…

Cèsar Navarro (Jardiner)

Xavier Cartanyà, gerent de la Fundació Mas Albornà, ha estat nomenat assessor en matèria de Responsabilitat Social d’Empresa per als socis de la Unió Empresarial del Penedès (UEP). Aquest és un servei que s’ha posat en marxa des de la UEP cap als seus socis, per tal d’oferir-los un servei d’assessorament i consulta en diferents aspectes que els poden interessat en el seu dia a dia laboral: des de gestió de Recursos Humans, màrqueting i vendes fins a gestió de dades. En aquesta línia, doncs, el nostre gerent és el responsable d’assessorar les empreses que així ho desitgin en temes de RSC, fruit de la seva experiència i trajectòria en el sector de l’economia social.